Orfeo (Jean Cocteau, 1949)
La llave (Carol Reed, 1958)
divendres, 17 de desembre del 2010
dilluns, 25 d’octubre del 2010
dijous, 14 d’octubre del 2010
DIVENDRES 15 D'OCTUBRE, A LES 20 H, PASSAREM LA PEL·LÍCULA ...
El cielo gira (Espanya, 2004)
Fitxa tècnica:
Direcció: Mercedes Álvarez
Guió: Mercedes Álvarez, Arturo Redín
Producció: José María Lara
Fotografia: Alberto Rodríguez
Edició: Sol López, Guadalupe Pérez
Durada: 115 min.
Sinopsi:
El cielo gira va rodar-se a Aldeaseñor, el poble de Sòria on va néixer la cineasta i que a l’any 2004 (s’acabava de rodar la pel•lícula) només tenia catorze habitants. Partint d'un caràcter documental, el projecte El cielo gira esdevé un poema sobre l'inevitable pas del temps, la transfiguració d'un paisatge al ritme de les estacions i la desaparició d'un món. També esdevé una narració sobre la vida dels últims habitants d’Aldeaseñor i un diari de la pròpia experiència de la cineasta en retornar al lloc del qual va marxar de petita amb la seva família. Els veïns d’Aldeaseñor i el pintor hiperrealista Pello Azketa (un dels protagonistes de la pel·lícula també natural d'Aldeaseñor) tenen una cosa en comú: al seu davant, les coses comencen a desaparèixer. El film reconstrueix, a través del testimoni del pintor la història quotidiana d’aquest poble de Sòria i dels seus habitants. Per a la narradora, Aldeaseñor suposa un retorn al seu origen i un intent de recuperar una imatge primera del món.
Mercedes Álvarez, alumna de José Luis Guerin i originària d’Aldeaseñor, ha volgut expressar en aquest film una “sensació hipnòtica del temps”, segons les seves pròpies paraules. Entre el documental, el diari personal i la poesia, la realitzadora reflexiona a la seva òpera prima sobre l’inexorable pas del temps i les empentes que fan avançar la història: la personal, la d’una petita comunitat i la de tota la Mediterrània. La pel·lícula estableix un paral•lelisme entre la situació dels veïns d’Aldeaseñor, el futur dels quals es dilueix i desapareix, i la pròpia circumstància del pintor Pello Azketa, que pateix una malaltia que el deixa progressivament cec.
dijous, 30 de setembre del 2010
DIVENDRES 1 D'OCTUBRE VEUREM LA PEL·LÍCULA...
El sol del membrillo
(Víctor Erice, Espanya, 1992, 139 min.)
Pel·lícula documental que ens mostra el procés de treball d’Antonio López (pintor i protagonista del documental juntament amb el quadre que va realitzant). El seu objectiu és tornar a pintar un tema ja tractat per ell amb anterioritat (un codonyer plantat per ell al patí on té el seu estudi) però aquesta vegada vol captar els raigs de llum que hi ha enmig de les fulles. Tenint en compte l’estil realista del pintor, que parteix de l’exactitud, aquest objectiu se li farà feixuc (els fruits que van madurant i fan torçar les branques, els canvis meteorològics, el canvi constant de la llum, etc). Aquesta incapacitat de plasmar de forma veraç pictòricament un instant (llargament retinguda per la càmara del director) desencadena converses sobre l’art (la mateixa càmera enquadrant el quadre és el diàleg més constant) amb amics pintors, treballadors que té a casa seva, etc. Les persones que apareixen a la pel·lícula es representen a elles mateixes i el que diuen els pertany, tal com anotava Víctor Erice en un presentació que va fer de la pel·lícula on també explicava la relació entre el cinema i la pintura: “A lo largo de este siglo, los pintores y los cineastas no han dejado de observarse, quizás porque han tenido, y siguen teniendo, más de un sueño en común -entre otros, capturar la luz-, pero, sobre todo, porque su trabajo obedece, como señaló André Bazin, a un mismo impulso mítico: la necesidad original de superar el tiempo mediante la perennidad de la forma; el deseo, totalmente psicológico, de reemplazar el mundo exterior por su doble.”
Destacar que la preciosa fotografia és obra de dos dels millors especialistes del cinema espanyol (Javier Aguirresarrobe i ángel Luís Fernández).
dilluns, 27 de setembre del 2010
Novetats octubre 2010
Glengarry Glen Ross (James Foley, 1982)
Lou Reed's Berlin (Julian Schnabel, 2007)
dilluns, 6 de setembre del 2010
dimecres, 11 d’agost del 2010
dimecres, 23 de juny del 2010
dimecres, 2 de juny del 2010
DIVENDRES, 28 DE MAIG, VEUREM LA PEL·LÍCULA...
Fanny i Alexander (Fanny och Alexander, Suècia, 1982)
Fitxa tècnica:
Direcció i guió: Ingmar Bergman
Fotografia: Sven Nykvist
Música: Benjamin Britten, Fréderic Chopin i Robert Schumann
Intèrprets: Gunn Wällgren (Helena Ekdahl)
Börje Ahlstedt (Carl Ekdahl)
Christina Schollin (Lydia Ekdahl)
Bertil Guve (Alexander Ekdahl)
Pernilla Allwin (Fanny Ekdahl)
Sinopsi:
A la Suècia de principis del segle XX, Fanny i Alexander són dos germans de deu i vuit anys que viuen l’ambient afectuós d’una família benestant dedicada al teatre. En morir el pare, la mare es torna a casar amb un pastor protestant i van a viure a casa seva. L’ambient llavors canvia radicalment, ja que el pastor té un caràcter sever i cruel; és un indret on regna una atmosfera severa i ascètica, i on els nens són sotmesos a la seva autoritat estricta i despietada. L’únic refugi per als nens és anar a casa d’Isak, un comerciant jueu amant de la seva àvia.
A més a més de temes com el cristianisme, el penediment i la submissió a l'autoritat, la pel·lícula parla de l'amor, de les ruptures, dels fantasmes, i dels fenòmens paranormals, així com de l'existencialisme (un lloc comú en l’obra de Bergman).
El pare dels nens està interpretant el fantasma del rei mort a Hamlet quan pateix una crisi cardíaca fatal. El que succeeix després (el nou casament de la mare dels nens) ens recorda inequívocament el que ocorre a l’obra de Shakespeare (la usurpació de Hamlet i a la revenja final del jove príncep.)
Fitxa tècnica:
Direcció i guió: Ingmar Bergman
Fotografia: Sven Nykvist
Música: Benjamin Britten, Fréderic Chopin i Robert Schumann
Intèrprets: Gunn Wällgren (Helena Ekdahl)
Börje Ahlstedt (Carl Ekdahl)
Christina Schollin (Lydia Ekdahl)
Bertil Guve (Alexander Ekdahl)
Pernilla Allwin (Fanny Ekdahl)
Sinopsi:
A la Suècia de principis del segle XX, Fanny i Alexander són dos germans de deu i vuit anys que viuen l’ambient afectuós d’una família benestant dedicada al teatre. En morir el pare, la mare es torna a casar amb un pastor protestant i van a viure a casa seva. L’ambient llavors canvia radicalment, ja que el pastor té un caràcter sever i cruel; és un indret on regna una atmosfera severa i ascètica, i on els nens són sotmesos a la seva autoritat estricta i despietada. L’únic refugi per als nens és anar a casa d’Isak, un comerciant jueu amant de la seva àvia.
A més a més de temes com el cristianisme, el penediment i la submissió a l'autoritat, la pel·lícula parla de l'amor, de les ruptures, dels fantasmes, i dels fenòmens paranormals, així com de l'existencialisme (un lloc comú en l’obra de Bergman).
El pare dels nens està interpretant el fantasma del rei mort a Hamlet quan pateix una crisi cardíaca fatal. El que succeeix després (el nou casament de la mare dels nens) ens recorda inequívocament el que ocorre a l’obra de Shakespeare (la usurpació de Hamlet i a la revenja final del jove príncep.)
Novetats juny 2010
Eva al desnudo (All about Eve)
(Joseph L. Mankiewicz, 1950)
El desencanto (Jaime Chávarri, 1976)
dimecres, 19 de maig del 2010
Novetats maig 2010
Caída y auge de Reginald Perrin (1976, U.K.)
Al final de la escapada (Jean Luc Godard, 1960, França)
DIVENDRES 30 D'ABRIL, A LES 20:00 H., VEUREM LA PEL·LÍCULA...
Dublinesos (The Dead) (U.S.A., 1987)
Fitxa tècnica:
Director: John Huston
Guió: Tony Huston basat en la història “The Dead”
del llibre Dubliners de James Joyce
Producció: Wieland Schultz-Keil, Chris Sievernich
Fotografia: Fred Murphy
Intèrprets: Angelica Huston (Gabriel Conroy)
Helena Carroll (tia Kate)
Cathleen Delany (tia Julia)
Ingrid Craigie (Mary Jane)
Durada: 79’
Sinopsi:
Dublín, dia de l'epifania del 1914. Katte i Julia Morgan i la seva neboda Mary Jane reben, com cada any, els seus parents i amics. Gabriel, acompanyat de la seva dona Gretta, fa el seu habitual discurs. Freddy arriba tan ebri com de costum, malgrat la promesa feta a la seva mare. Mary Jane toca el piano i Julia canta Bellini. Es beu, es menja, es balla, es reciten versos i es conversa. A la fi de la vetlllada, Gretta queda trasbalsada quan escolta la cançó "The Lasse of Aughrim". Després, a l'habitació de l'hotel, Gretta revelarà a Gabriel la part oculta de la seva vida
L’any 1914 James Joyce va publicar el llibre Dubliners. És un recull de 15 contes que té la particularitat que els primers estan protagonitzats per nens i a mida que el llibre va avançant també va creixent l’edat dels protagonistes. L’últim conte del llibre (coherentment titulat “els morts”) és el que va escollir Huston. La diferència més significativa respecte del llibre va ser la inclusió d’un personatge nou, Mr. Grace, que recita un poema irlandès del segle vuitè, “Donal Og”.
Tant el conte de Joyce com la pel·lícula de Huston es troben situats a un mateix nivell d’obra d’art, de joia estètica que ens parla d’una manera sutilment commovedora del pas del temps.
Quan es va posar a realitzar la pel·lícula Huston ja estava molt malalt i va dirigir la pel·lícula des d’una cadira de rodes i amb assistència constant d’oxigen. Va morir dos dies abans que s’estrenés al Festival de Venècia deixant, possiblement, la millor pel·lícula que podia haver fet com ha testament vital.
Si us interessa fer algun comentari sobre les pel·lícules que veiem o sobre cinema en general entreu al nostre bloc http://cineforumbiblio.blogspot.com/. Podeu deixar-hi suggeriments de títols que us agradaria veure en pantalla gran i en V.O. S.
Fitxa tècnica:
Director: John Huston
Guió: Tony Huston basat en la història “The Dead”
del llibre Dubliners de James Joyce
Producció: Wieland Schultz-Keil, Chris Sievernich
Fotografia: Fred Murphy
Intèrprets: Angelica Huston (Gabriel Conroy)
Helena Carroll (tia Kate)
Cathleen Delany (tia Julia)
Ingrid Craigie (Mary Jane)
Durada: 79’
Sinopsi:
Dublín, dia de l'epifania del 1914. Katte i Julia Morgan i la seva neboda Mary Jane reben, com cada any, els seus parents i amics. Gabriel, acompanyat de la seva dona Gretta, fa el seu habitual discurs. Freddy arriba tan ebri com de costum, malgrat la promesa feta a la seva mare. Mary Jane toca el piano i Julia canta Bellini. Es beu, es menja, es balla, es reciten versos i es conversa. A la fi de la vetlllada, Gretta queda trasbalsada quan escolta la cançó "The Lasse of Aughrim". Després, a l'habitació de l'hotel, Gretta revelarà a Gabriel la part oculta de la seva vida
L’any 1914 James Joyce va publicar el llibre Dubliners. És un recull de 15 contes que té la particularitat que els primers estan protagonitzats per nens i a mida que el llibre va avançant també va creixent l’edat dels protagonistes. L’últim conte del llibre (coherentment titulat “els morts”) és el que va escollir Huston. La diferència més significativa respecte del llibre va ser la inclusió d’un personatge nou, Mr. Grace, que recita un poema irlandès del segle vuitè, “Donal Og”.
Tant el conte de Joyce com la pel·lícula de Huston es troben situats a un mateix nivell d’obra d’art, de joia estètica que ens parla d’una manera sutilment commovedora del pas del temps.
Quan es va posar a realitzar la pel·lícula Huston ja estava molt malalt i va dirigir la pel·lícula des d’una cadira de rodes i amb assistència constant d’oxigen. Va morir dos dies abans que s’estrenés al Festival de Venècia deixant, possiblement, la millor pel·lícula que podia haver fet com ha testament vital.
Si us interessa fer algun comentari sobre les pel·lícules que veiem o sobre cinema en general entreu al nostre bloc http://cineforumbiblio.blogspot.com/. Podeu deixar-hi suggeriments de títols que us agradaria veure en pantalla gran i en V.O. S.
dijous, 15 d’abril del 2010
dijous, 18 de febrer del 2010
dimarts, 26 de gener del 2010
Novetats febrer 2010
La regla del juego, Jean Renoir (1939)
Canción de cuna para un cadáver, RobertAldrich (1964)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
